23 maig a la Piscina Municipal de Canals.

22h col.loqui – 22’30h CONCERT

Entrada lliure fins completar aforament.

L’ENFONSAMENT DEL TITANIC

(1969-1972)

Gavin Bryars (1943)

Projecte SoXXI & Albinoni Quartet.

Dues modalitats d’assistència com a públic:

• En cadira o en peu transitant l’espai de l’espectacle. No està permès l’ús de sabates de tacó a la gespa. Les cadires per al públic no es poden situar en els espais no reservats per a elles. Es pot situar a la gespa emprant les tovalles que de normal es porten en un dia de bany en horari normal.
• Amb opció a bany (necessari flotadors de roda, manta…, qualsevol element homologat de dimensions reduïdes). No estarà permès el bany esportiu (nadar a velocitat, tirar-se a la piscina de cap o altres modalitats..) Es tracta d’un bany acompanyat de música i que no moleste l’escolta del concert.

PLACES LIMITADES PER A LA MODALITAT PUBLIC-FLOTANT A 40 PLACES, per estricte ordre d’inscripció al formulari. La vestimenta es l’adequada a les circumstàncies i context com un dia de bany en horari normal.

ENLLAÇ AL FORMULARI ONLINE PER ASSITÈNCIA COM PÚBLIC BANYISTA.

https://forms.gle/mRrvuV4he32FMm5Y6

L’ENFONSAMENT DEL TITANIC (1969-1972) – Gavin Bryars (1943)

Projecte SoXXI & Albinoni Quartet.

Projecte SoXXI:

Percussió: Andreu Queralt, Josep Furió, Oscar Martí, Jorge Hostalet, Sergi Dauder i Joan Soriano. Trombons: Arcadi Soriano i Ricard Faura. Piano: Alicia Arnau.

Albinoni Quartet:

Joan Furió i Julia Furió (violins), Seo Perucho (viola) i Ausiàs Gisbert (Violoncel).

Audiovisuals: Ap-Art Media.

NOTES DE PROGRAMA:

El compositor minimalista britànic Gavin Bryars fa una adaptació de l’esdeveniment que va tindre lloc en l’enfonsament del Titanic. La banda del RMS Titanic va continuar interpretant mentre el vaixell s’enfonsava el 1912; imagina com la música interpretada per la banda sonaria i reverberaria a través de l’aigua mentre continuaven — i algun temps després de deixar de tocar —. Composta entre 1969 i 1972, l’obra es considera ara un dels clàssics de la música clàssica contemporània britànica.

La inspiració de Bryars per a l’obra va venir d’un informe que l’operador de radio Harold Bride del Titanic havia vist com la banda continuava tocant mentre el vaixell s’enfonsava. L’abril de 1912, Bride havia dit al New York Times: » La banda encara tocava. Supose que tota la banda es va enfonsar. Llavors tocaven «Autumn». Vaig nedar amb totes les meves forces. Suposo que estava a 45 metres de distància quan el Titanic, amb la popa enlairada, va començar a assentar-se; lentament […] la manera com la banda continuava tocant va ser una cosa noble […] i l’última vegada que vaig veure la banda, quan estava flotant al mar amb el salvavides posat, encara era a coberta tocant «Autumn». No m’ho puc imaginar com ho van fer. Això, i la manera com Phillips (l’operador de ràdio sènior) va continuar emetent després que el capità li digués que la seva vida era seva i que es cuidés d’ell mateix, són dues coses que destaquen a la meva ment per sobre de totes les altres […]»

Bryars va imaginar que el so continuaria reverberant a mesura que desapareixia sota les onades; per tant, la peça demostra que les notes s’estiraven gradualment cap a bordons i harmònics més baixos. En un escrit del 1993, Bryars va dir que «la música passa per diversos estats diferents, reflectint un descens lent implícit cap al fons de l’oceà que dóna lloc a una sèrie de fenòmens d’eco i desviació, juntament amb una considerable reducció d’alta freqüència».

L’obra data del 1969, quan Bryars va escriure una peça curta per a una exposició en suport dels estudiants d’art de Portsmouth. D’acord amb el treball realitzat pel col·lectiu contemporani Art & Language, l’obra era inicialment una sola pàgina de paper A4 amb instruccions mecanografiades. Les instruccions feien referència a com havia de sonar l’obra i com es podia crear, però no eren una partitura com a tal.

Bryars participava sovint en la sèrie de concerts Music Now organitzada per Victor Schonfield a Londres a principis dels anys setanta, generalment amb el pianista John Tilbury. Schonfield estava interessat a mostrar la música de Bryars i el desembre de 1972 va organitzar un concert al Queen Elizabeth Hall de Londres. L’enfonsament del Titanic seria la peça central del concert. Bryars va crear una partitura més tradicional per a l’obra i va utilitzar l’himne episcopal Autumn com a base de l’obra, basant-se en el testimoni de l’operador de radio Harold Bride, tot i que hi va haver certa discussió sobre si podria haver estat realment Aughton qui es va sentir. Bryars va incorporar fragments d’Aughton i altres melodies que presumptament es van sentir al vaixell. L’obra s’ha interpretat diverses vegades en els anys posteriors, inclosa una actuació a San Francisco dirigida per John Adams. Altres llocs d’actuació han inclòs el Museu Guggenheim de Nova York, una piscina art nouveau belga i una discoteca de Huddersfield.

L’obra s’ha descrit com una obra «indeterminada» i «oberta», que ha canviat a mesura que surt a la llum nova informació sobre el desastre. L’obra va ser originalment escrita per a xicoteta orquestra i cinta, però s’ha ampliat per incloure altres fonts com ara caixes de música i electrònica preenregistrada.

El 2012, any del centenari del desastre, el Gavin Bryars Ensemble, Philip Jeck i els artistes Bill Morrison i Laurie Olinder van presentar una sèrie de concerts amb imatges d’arxiu del Titanic sincronitzades en directe amb la música. Els concerts es van realitzar inicialment en ciutats estretament relacionades amb el desastre com Belfast i Cork, abans de fer gires més àmplies, incloent-hi una actuació al Barbican Hall de Londres en l’aniversari del desastre.

SoXXI presenta en aquesta ocasió una proposta espacialitzada que inclou un quartet de corda, instruments de metall, percussió i piano, acompanyats de sons preenregistrats relacionats i originals de la partitura amb una vídeo-creació

L’entorn bucòlic de la Piscina Municipal de Canals per la nit ens situa en un marc de felicitat i luxe per encetar la temporada de bany de l’estiu de 2026. Per altra banda el desastre assumit com a societat, com a espècie que habita el món que segueix endavant interpretant una partitura dogmàtica del neoliberalisme salvatge abraçat als preceptes d’una ideologia feixista que ens priva poc a poc de tot. Vivenda, Educació, Sanitat, Drets, Humanitat…i, EL CANVI CLIMATIC, amb la maleïda idea del creixement infinit en un món amb recursos finits.

A cas no pareixem TOTS la banda del Titanic sense parar de tocar una melodia maldita fins al final?…Com va passar al desastre del vaixell, símbol de l’estupidesa, la supèrbia i el luxe destinat sobretot a una minoria social. Fins i tot per salvar-se van haver classes. Sobretot es van salvar els passatgers més rics i poderosos. Aquest món més de 100 anys després no és diferent del de 1912. Tal volta han canviat les formes, no així el contingut, pot ser, de no reaccionar, estem interpretant les últimes notes de la nostra partitura. Com al desastre d’aquella fatal nit, van succeir-se històries d’esperança i humanitat.

Tots i totes, reflexionem, actuen, nadem.