InNova Dúo.

Flauta & percussió.      

Al Jardí dels somnis 19h. Col·loqui amb els artistes. 19’30 h. Concert.

Montserrat López Montalvo, flautes

Óscar Martí Puchalt, percussió

PROGRAMA

1. Ariadne (1987) – Lou Harrison (1917-2003)

             I. Ariadna abandonada

            II. El triomf d’Ariadna i Dionís

2. Fantasía (2016) – Hermes Luaces (1975)

         Jethro Tull conoce a Gary Burton 

3. Hyxos (1955) – Giacinto Scelsi (1905-1988)

           I. Tranquilo  II. Con moto   III. Tranquilo

4. Chârgânچارگانfor flute and percussion (2015)* – Alireza Khiabani (1984)

          I. Sahargan (matinada)

          II. Raghsgun (dança)

        III. Shetaban (precipitadament)

  1. Shabane (nocturne)

5. Las fugitivas luces (2019)** – Louis Franz Aguirre (1968)

          I. En el jardín de los sueños

           II. Égloga del mundo de ayer

          III. Mambeando donde habita el olvido (Hommage to Pérez Prado & Bernstein)

* 1ª vegada a l´estat espanyol

* 1ª vegada a l´estat espanyol

** Encàrrec del Festival SoXXI per a InNova Dúo, amb fons de la Fundació Cintas d’EEUU

Notes al programa

Ariadne (1987) – Lou Harrison

Composta el 1987 per a la ballarina de San Francisco Eva Soltes, Ariadne s’inspira en la música de l’Índia. Soltes, que va ser assistent i agent de publicitat de Harrison durant diversos anys, havia estudiat la tècnica del Bharatanatyam, ball de temples hindús, amb el reconegut professor T. Balasaraswati. Aquest estil de dansa, que es va descriure per primera vegada en un tractat que data d’abans del segle III, utilitza la dansa com a element narratiu. A més, la ballarina participa en la realització musical mantenint el temps amb les campanes del turmell. Harrison va triar la història d’Ariadna per aquesta obra a causa del vincle del mite amb l’Índia. Teseu, fill del rei Egeu d’Atenes, havia estat enviat a Creta com un dels catorze joves sacrificats al minotaure del laberint. La princesa Ariadna es va enamorar de Teseu i va aconseguir fugir del laberint. Tots dos van fugir de Creta. No obstant això, quan van arribar a l’illa de Naxos, Teseu va abandonar el seu rescatador. El déu Dionysos, que va tornar de l’Índia, la va trobar allà abandonada i la va convertir en la seva núvia.

La música de Harrison combina influències índies i occidentals. El moviment inicial, «Ariadna abandonada», funciona com si fos una peça introductòria que introdueix el mode i l’esperit de l’obra. En el segon moviment, «El triomf d’Ariadna i Dionysos», Harrison empra un principi compositiu relacionat amb la tala índia, un patró rítmic que es repeteix complexament. En aquest cas, Harrison ha compost set línies de música per a flauta i set per a percussió, cadascuna formada per set mesures de l’ordre 3/2, 3/8, 4/4, 3/8, 6/8, 4/8, i 4/4. L’ordre d’aquestes set línies queda a càrrec de l’intèrpret, que pot interpretar-les en qualsevol arranjament, repetint-ne o ometent algunes a voluntat. Qualsevol línia de flauta es pot combinar amb qualsevol línia de percussió i un dels intèrprets pot optar per callar per fer una repetició particular. La peça és, doncs, variable en longitud i forma dramàtica. L’actuació actual es va estructurar per crear un crescendo rítmic, que reflecteix el frenesí constructiu de la celebració del casament.

Fantasía (2016) – Hermes Luaces (1975)

La fantasia és una forma musical, que es remunta al s. XVI, en què la diversitat de les idees és més important que en la seva unitat el que l’apropa freqüentment a la improvisació. Aquesta fantasia conserva el caràcter imaginatiu i l’heterogeneïtat de les fantasies tradicionals. No obstant això, les transicions i les relacions formals entre cada secció estan finament ordides a fi de crear una veritable continuïtat estructural en la peça. Està composta per vibràfon i flauta prónomo, una nova variant de la flauta amb possibilitats gairebé infinites inventada per Julián Elvira dedicatari d’aquesta obra juntament amb Eloy Lurueña.  

Segons Hermes Luaces, «l’obra naix a partir d’una mena d’improvisació jazzística que en la meva imaginació vaig situar en una hipotètica trobada entre Jethro Tull i Gary Burton, flautista i vibrafonista per excel·lència del rock i de jazz respectivament». Des d’aquest escenari inicial la música pren camins cada vegada més divergents que ens porten a territoris imprevisibles i difícils d’etiquetar. El final d’aquest laberint no està escrit, al menys no en la seva totalitat. Els intèrprets tenen un marge per improvisar i redefinir cada vegada que arriben a ell.

Hyxos (1955) – Giacinto Scelsi (1905-1988)

Giacinto Scelsi, Comte de Ayala Valva, nascut el 1905, va tenir aviat inquietuds artístiques centrades fonamentalment en la música i en la poesia. Quan la seva família es va traslladar a Roma, va començar a estudiar amb un deixeble d’Arnold Schönberg i la posició de la seva família va fer que tingués contacte freqüent amb les figures intel·lectuals més rellevants de la seva època (va ser molt amic de Jean Cocteau o Virginia Woolf). Ja en aquella època va començar a compondre amb nul·la repercussió malgrat la qual cosa, el seu interès en la música no va fer més que augmentar. Va organitzar concerts a Itàlia en què per primera vegada s’escoltaven en aquell país obres de Hindemith, Stravinsky o Prokofiev fins que el règim de Mussolini va prohibir la representació de músiques de determinada procedència. 

Desencantat, es va establir a Suïssa on va passar component tot el temps que va durar la Segona Guerra Mundial. De retorn a Itàlia, va dissenyar el seu particular mètode compositiu que consistia en improvisacions que gravava en cinta magnetofònica per, posteriorment, transcriure-per a diferents instruments i formacions, moltes vegades amb l’ajuda dels seus alumnes. En aquesta etapa va conèixer i va tutelar a compositors nord-americans com Alvin Curran, a més de col·laborar amb John Cage o Morton Feldman.

Hyxos és una obra en tres moviments escrita per a flauta i percussió de 1955. El tercer moviment és una imatge especular del primer, joc relativament habitual en la història de la música. Les melodies són d’una gran bellesa i la presència del gong i l´esquellot li donin un punt d’exotisme buscat conscientment per l’autor.

Chârgân – چارگان for flute and percussion (2015)* – Alireza Khiabani (1984)

Alireza Khiabani va néixer el 1984. Va assistir a l’escola «Soure» per aprendre sobre la música tradicional iraniana. Va obtenir la seva llicenciatura en piano de la Universitat de Theran amb el Professor Raphael Minaskanian el 2009. Va començar els seus estudis de composició el 2012 amb el mateix docent i de piano i música de cambra amb el Professor Thomas Steinhöfel a la Universitat de Música «Franz Liszt «a Weimar. Com a intèrpret, està majorment interessat en música de cambra i també es presenta regularment com a solista i acompanyat per orquestres. Internacionalment s’ha presentat amb nombrosos grups de cambra i també amb orquestres. El seu estil compositiu no té límits. Per a ell, compondre, és relacionar diferents i contraposats materials musicals amb els quals crea nous tipus d’unions.

http://alirezakhiabani.com/

alirezakhiabani@hotmail.com

Las fugitivas luces (2019) – Louis Franz Aguirre (1968)

Louis Aguirre és un compositor fortament individual amb una formació espiritual inusual en la religió afro-cubana. Un dels principals compositors cubans contemporanis d’avui dia, ha actuat àmpliament i per encàrrec internacional, la música de Louis Aguirre pega una amb un cop tremolós. Té el poder d’un exorcisme, brutal i impenetrable i requereix el màxim intèrprets i els seus instruments. La seva música és un estrany matrimoni del modernisme amb els misteris de la religió afrocubana de Santería. Sonoritats extremes, dissenys melòdics micro-tonals irascibles, blocs sonors frenètics, relacions micro-rítmiques complexes i una àmplia gamma d’efectes timbrals no convencionals, són alguns dels components que articulen l’exuberant llengua del treball d’Aguirre.

Las fugitivas luces és un obra escrita per a tota la familia flautística i percussió. Escrita en 2019 a propòsit del Projecte SoXXI per a ser interpretada per InNova Duo, l´obra està vertebrada en tres moviments on al primer s´utilitza el piccolo, al segon la flauta en do i la flauta baixa, i al tercer la flauta en sol. L´instrumental de percussió és vibràfon, Glockenspiel, cròtals, bombo de pedal, Claus i jam block amb pedal. Aguirre empra diferents motius durant l´obra com ara el tema principal de Así habló Zaratustra de Richard Strauss o el Mambo de West Side Story de Leonard Bernstein amb un llenguatge totalment avantguardista.